Nadal 2009, un divendres qualsevol

És curiós estar actiu a l'ordinador quan gairebé tothom està actiu a la cuina, al voltant d'una taula elegantment parada, embolicant els regals adquirits a darrera hora, untant canapès, vigilant el forn, confirmant el nombre de convidats per mesurar bé la quantitat de galets, cantant nadalent, assajant el vers de Nadal,arreglant-se el cabell, fent els darrers retocs al seu aspecte destjadament immillorable, conduint cap a la llar familiar, carregats de cava i barres de turró.

El silenci de casa meva contrasta amb la xerinola que imagino a la majoria de les llars, o a la que recordo dels nadals passats.

Per que el silenci no es vegi entorpit pel plor, l'estratègia és senzilla: avui és divendres.

Hivern a dins de casa

Aquesta nit ha entrat l'hivern, a casa meva especialment. Caldera espatllada, llenya absent... Ahir: surto mitja hora abans de la feina per anar a comprar un radiador d'oli i un parell de bosses de llenya a la gasolinera. Per sort el lampista-amic (no, ha de dir l'amic lampista) em va deixar un altre radiador (per això i més coses és més amic que lampista). Poso una manta sobre els nòrdics dels nens i a sobre del meu.

El llit, aquest hivern, serà més ample i fred.

La casa també.

Mentre escric sóc en un altre planeta. De cop i sense saber perquè, aixeco la mirada i m'adono que plou. Bé, mentre plogui no farà tanta fred. Però augmentarà la sensació de tristor hivernal.

Poques coses vull, i són tan grans...

Sincera, oberta
planera,
descobrint-me.

Fent-ho fàcil. Qui té ganes de complicar-se la vida?

Jo només vull tenir motius per somriure, sentir-me còmode, en pau amb el món.

Només vull poder mirar els meus fills, disfrutar-los, disfrutar-nos. És fàcil: besar-los al carrer, donar-lis el berenar, guaitar com corren esperitats darrera una pilota o com passegen mandrosament amb les amigues. Xerrar amb altres adults mentre atenem a les interrupcions de les nostres mainades.

Abraçar-nos. De tot cor. Pentinar-la. Gratar-li l'esquena. Dir-los una paraula diferent cada dia quan s'han adormit, i saber que l'endemà me la preguntaran. Anit et vaig dir "ponzella". I a tu "fulla". Me'n vaig al meu llit amb l'escalfor dels vostres cabells a les mans...

Llegir mentre tu també llegeixes; llegir quan tu construeixes un poblat indi. Llegir amb els ulls mig clucs perquè encara no tinc les ulleres de sol noves i prefereixo arrugar el rostre però sentir el caliu del sol d'hivern a la pell. Acabar de llegir aquell capítol mentre vosaltres pareu la taula, recolzada a la pica, amb un ull guaitant la cassola. Ara que torno a llegir... Llegir!

Veure el mar. Sentir el mar. Flairar el mar. Notar com el meu pes fa recular la sorra sota els meus peus. Aviat tornaré a llegir a prop del mar. I potser també tornaré a escriure.

Temps al temps. Per una vegada, el temps "em va" a favor.

No vull massa coses, però són grans. Són importants.

deliciós Neruda

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Pablo NERUDA
"Poesía de amor"