Poques coses vull, i són tan grans...

Sincera, oberta
planera,
descobrint-me.

Fent-ho fàcil. Qui té ganes de complicar-se la vida?

Jo només vull tenir motius per somriure, sentir-me còmode, en pau amb el món.

Només vull poder mirar els meus fills, disfrutar-los, disfrutar-nos. És fàcil: besar-los al carrer, donar-lis el berenar, guaitar com corren esperitats darrera una pilota o com passegen mandrosament amb les amigues. Xerrar amb altres adults mentre atenem a les interrupcions de les nostres mainades.

Abraçar-nos. De tot cor. Pentinar-la. Gratar-li l'esquena. Dir-los una paraula diferent cada dia quan s'han adormit, i saber que l'endemà me la preguntaran. Anit et vaig dir "ponzella". I a tu "fulla". Me'n vaig al meu llit amb l'escalfor dels vostres cabells a les mans...

Llegir mentre tu també llegeixes; llegir quan tu construeixes un poblat indi. Llegir amb els ulls mig clucs perquè encara no tinc les ulleres de sol noves i prefereixo arrugar el rostre però sentir el caliu del sol d'hivern a la pell. Acabar de llegir aquell capítol mentre vosaltres pareu la taula, recolzada a la pica, amb un ull guaitant la cassola. Ara que torno a llegir... Llegir!

Veure el mar. Sentir el mar. Flairar el mar. Notar com el meu pes fa recular la sorra sota els meus peus. Aviat tornaré a llegir a prop del mar. I potser també tornaré a escriure.

Temps al temps. Per una vegada, el temps "em va" a favor.

No vull massa coses, però són grans. Són importants.