divendres, 25 de desembre del 2009

Nadal 2009, un divendres qualsevol

És curiós estar actiu a l'ordinador quan gairebé tothom està actiu a la cuina, al voltant d'una taula elegantment parada, embolicant els regals adquirits a darrera hora, untant canapès, vigilant el forn, confirmant el nombre de convidats per mesurar bé la quantitat de galets, cantant nadalent, assajant el vers de Nadal,arreglant-se el cabell, fent els darrers retocs al seu aspecte destjadament immillorable, conduint cap a la llar familiar, carregats de cava i barres de turró.

El silenci de casa meva contrasta amb la xerinola que imagino a la majoria de les llars, o a la que recordo dels nadals passats.

Per que el silenci no es vegi entorpit pel plor, l'estratègia és senzilla: avui és divendres.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Hivern a dins de casa

Aquesta nit ha entrat l'hivern, a casa meva especialment. Caldera espatllada, llenya absent... Ahir: surto mitja hora abans de la feina per anar a comprar un radiador d'oli i un parell de bosses de llenya a la gasolinera. Per sort el lampista-amic (no, ha de dir l'amic lampista) em va deixar un altre radiador (per això i més coses és més amic que lampista). Poso una manta sobre els nòrdics dels nens i a sobre del meu.

El llit, aquest hivern, serà més ample i fred.

La casa també.

Mentre escric sóc en un altre planeta. De cop i sense saber perquè, aixeco la mirada i m'adono que plou. Bé, mentre plogui no farà tanta fred. Però augmentarà la sensació de tristor hivernal.

dijous, 17 de desembre del 2009

Poques coses vull, i són tan grans...

Sincera, oberta
planera,
descobrint-me.

Fent-ho fàcil. Qui té ganes de complicar-se la vida?

Jo només vull tenir motius per somriure, sentir-me còmode, en pau amb el món.

Només vull poder mirar els meus fills, disfrutar-los, disfrutar-nos. És fàcil: besar-los al carrer, donar-lis el berenar, guaitar com corren esperitats darrera una pilota o com passegen mandrosament amb les amigues. Xerrar amb altres adults mentre atenem a les interrupcions de les nostres mainades.

Abraçar-nos. De tot cor. Pentinar-la. Gratar-li l'esquena. Dir-los una paraula diferent cada dia quan s'han adormit, i saber que l'endemà me la preguntaran. Anit et vaig dir "ponzella". I a tu "fulla". Me'n vaig al meu llit amb l'escalfor dels vostres cabells a les mans...

Llegir mentre tu també llegeixes; llegir quan tu construeixes un poblat indi. Llegir amb els ulls mig clucs perquè encara no tinc les ulleres de sol noves i prefereixo arrugar el rostre però sentir el caliu del sol d'hivern a la pell. Acabar de llegir aquell capítol mentre vosaltres pareu la taula, recolzada a la pica, amb un ull guaitant la cassola. Ara que torno a llegir... Llegir!

Veure el mar. Sentir el mar. Flairar el mar. Notar com el meu pes fa recular la sorra sota els meus peus. Aviat tornaré a llegir a prop del mar. I potser també tornaré a escriure.

Temps al temps. Per una vegada, el temps "em va" a favor.

No vull massa coses, però són grans. Són importants.

dimecres, 16 de desembre del 2009

deliciós Neruda

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Pablo NERUDA
"Poesía de amor"

dijous, 26 de novembre del 2009

fred, en tots els sentits

Quan arriba el fred (perdó, la fred), sentim de forma natural la necessitat de l'abraçada comfortable. És la temperatura, baixa, que ens fa enyorar l'abraçada o és l'enyor de l'abraçada que ens fa venir fred?

dimecres, 25 de novembre del 2009

quanta, quanta fressa...

Anem d'un extrem a l'altre, sempre, com sempre.

A Frankfurt no em sembla passejar per una ciutat, gairebé no sento el trànsit, una multitud d'arbres aquí i allà esmorteeixen els run-run dels motors, i conductors educats per més que estiguin estressats no reposen la mà sobre el clàxon. Suposo que la majoria de les persones que circulen pel carrers -molts en bici- o seuen al tramvia tenen telèfon mòbil, i el duen, i potser fins i tot alguns l'estan utilitzant... però jo no me n'adono, no em conviden a participar de la seva vida, desconsideració que els agraeixo enormement. Els nens - que també n'hi ha- circulen dissimuladament, fins i tot hi ha estones que no els tinc presents, no se'm fan prsents. No coneixen el mot "enrenou", perquè si el coneguéssin sentirien, inevitablement, la genuina curiositat infantil de practicar-lo.

A València em reben amb gruixudes taladradores foradant l'asfalt, i un anar i venir de maquinària automobilística infernal. (Això sí, una cervesa al casc antic té una banda sonora farcida de bones melodies als altaveus del local, acompanyades de la cantarella del cambrer. Jo, ho confesso, també desgrano notes discretament, i el cambrer animós em dedica una mirada còmplice.)

La major part des qui conformem l'amalgama d'individus que viu i/o treballa per sota des Pirineus fem una fressa de mil dimonis! Potser la molèstia de les nostres fresses és el preu que hem de pagar per la nostra vitalitat.

Avui, al despatx, hauria decapitat gairebé a la totalitat dels meus companys. No aconseguia concentrar-me enmig de les seves converses telefòniques!

Finalment, com que no sé com estimen els nordeuropeus... no tinc res dir. En l'amor, juraria que són preferibles les fresses al silenci absolut. O sigui, que acabo la reflexió ben bé al contrari de l'ànim amb què l'havia iniciat. Potser perquè mentre escrivia m'he envoltat de fresses quotidianes?!

dimarts, 24 de novembre del 2009

La necessitat de la cultura per poder suportar l'oci

Extret de: "El arte de vivir", Fernando Savater. 1995

"Cuando una persona es culta menos dinero necesita para hacer unas vacaciones o pasar un día feliz. Y cuanto menos cultura posee, más derroche, más gasto, más pirotecnias se necesitan, más ritos, porque no es fácil intentar amueblar un vacío. Y el interior de nuestra conciencia, por pequeñitos que seamos, es tan infinito que por más cosas que le echemos dentro nunca se llenará. Por ello, o bien vamos creando un fermento productivo, o si intentamos llenarlo de cosas exteriores nunca será suficiente porque el pozo no tiene fondo"
(...)

Cuando se habla de los estudios humanísticos, lo que se plantea es que se está formando a gente que va a tener serios problemas para soportar su ocio. En un mundo en el que cada vez hay más gente y más tiempo es necesario crear espacios interiores para poder alejarnos los unos de los otros. Uno de los temas por los que se recurre a la droga es porque se ha convertido en la sustitución del pensamiento para quien no es capaz de pensar. O sea, que ha gente que para soportar la contingüidad de los otros tiene que tener un cierto remanso interior por donde escaparse. Y si eso no te lo da la cultura te lo tendrá que dar la química, o lo que sea, porque lo necesitas."
(...)

"No es que yo tenga nada contra lo ordenadores, que nos son muy útiles. El problema es otro: que cada vez las cosas tienen menos palabras para poder hacer uso de ellas. Es peligrosa la idea de creer que un signo escrito es lo mismo que una palabra, porque una persona no consiente tener su casa mal amueblada y siempre piensa que le falta algún chirimbolo; pero en cambio su interior lo amuebla con quinientas o seiscientas palabras creyendo que con ellas puede resolver todos los matices de la sensibilidad.

Es grave el hecho de que ya nadie le envidie las palabras a otro. Se le envidia el reloj, el coche, el ordenador-último-grito, el chalé, pero nadie envidia el que una persona tenga un mundo interior de palabras formidable, ni dice: "Me gustaría tener ese mundo de palabras y voy a intentarlo".

Además, no cuesta dinero. La idea de que la máquina tenga que estar encendida porque uno está apagado es lo que estamos viendo a nuestro alrededor; gente que tiene algo encendido porque está desenchufado."
(...)

"De modo que a mi me parece que esa puede ser una función educativa que no se debería abandonar. No el buscar cosas sublimes, sino simplemente empezar a pensar que vamos a ser muchísima más gente el siglo próximo, que vamos a tener muchos momentos de ocio, cada vez más, que el gasto del ocio es un gran negocio para muchos, pero es también lo que se convertirá en insoportable para muchas familias que tendrán que correr para ganar más y por tanto trabajar doblemente para seguir ganando porque nunca será suficiente.
(...)

"La educación debería dar esas claves de que el mundo interior tiene que ir acumulando su propia riqueza"

dilluns, 16 de novembre del 2009

La caducitat del futur

De petits, somiem en fer-nos grans. Desitgem entrar al món dels adults, poder gaudir d'allò que sembla reservat només als més grans. Celebrem els anys, com si cada dotze mesos ens acostéssim més a la nostra felicitat! Aprenem, estudiem per a convertir-nos (ens diuen) en homes i dones de profit, per llaurar-nos un futur.

Perseguim promeses. Les que ens fan aquests mateixos adults, els que nosaltres estimem dia a dia. I confiem en ells. Confiem en la vida. I, de retruc, confiem en el futur.

A l'adolescència, aquesta època de la nostra vida on tant valorem la immediatesa, on el demà és massa lluny, on un "potser" pot voler dir "mai"..., perseguim viure al dia. Potser aquesta fase, on la planificació és amiga esquerpa i la improvització reina, és veritablement la més pura. Podria ésser que l'etapa que els adults (pares i mestres) viuen com un mal necessari pel creixement, per l'evolució, per la consolidació, fos realment l'única etapa lúcida de l'ésser humà?

A mida que anem creixent, i posem seny, tornem a posar les nostres mires en el futur, en el que ha de venir, en el que ha de perdurar... "Posem seny", he dit. Ens tornem porucs, i necessitem valors (aparentment) sòlids... Perseguim seguretats.

Analitzem, repensem, sospesem cada acció segons les seves conseqüències futures. Ens atrevim a imaginar què passarà en el futur, aquest temps incert que encara no ha arribat i que ens vol sorprendre, malgrat els nostres esforços per acotar-lo, per dibuixar-li els límits. El futur és rebel!

Dedicatòries als llibres que són promeses de futur, com si no en tinguéssim prou amb l'avui, ara i aquí. NO en tenim prou. Necessitem, desitgem, perseguim la certesa que allò perdurarà: no n'hi ha prou amb què ara sentis això, m'has d'assegurar que demà també, i demà passat... i sempre. No hi ha declaració que no acabi amb un "per sempre", ni amorosa, ni professional, ni electoral, ...

Si ens casem/aparellem formalment, no diem només "t'estimo", hem de dir "t'estimaré sempre". Si obrim un compte d'estalvi hem de prometre que no usarem aquells diners durant... un, dos, cinc anys? Si signem un contracte volem garanties d'estabilitat. Sempre. Per sempre. O sigui, per tant temps com sigui possible...

La vida, el dia a dia, és material fungible. La vida es va consumint mentre es va vivint. La vida es gasta. I es renova. El futur que perseguim té data de caducitat.

(Continuarà)

dimecres, 11 de novembre del 2009

Avançant...

La qüestió és fer dos passos endavant, així quan en fas un enrere... el saldo encara és positiu.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Informació al voltant de temes de criança natural

Viure en família va ésser una revista pionera, que vaig conèixer durant el meu primer embaràs i en la que he tingut la SORT de col·laborar des dels seus inicis (i dirigir-la durant un temps). Proporciona als pares molta informació de temes variats en salut, criança natural, educació, etc. Molt útil per a totes aquelles famílies que es plantegen una criança de qualitat, amb salut física i emocional.

Crianza natural és la germana petita, va néixer quan el "Viure" s'havia consolidat, i és en castellà.

Crianzanatural.com és l'espai web d'una col·laboradora on s'hi troben informacions i productes relacionades amb aquesta opció.

Bon profit!

bones dones?

Les dones bones van al cel. Les dolentes, a tot arreu.

Disparant paraules

Mots esfereidors reben per resposta un silenci cruel.
La mà pren la ploma, amenaça amb la paraula punyent que es dibuixa sobre el blanc paper.
Els ulls no miren l’altre, l’ignorem, el sabem patint.
Espantat davant l’acte, l’impuls que arrossega la verinosa ploma dicta sentència.
Decepció que es fa present, amor ferit volcat sobre el paper abans verge.
Dits que premen la ploma com un gallet.
Disparant paraules que fereixen, silencioses...
Ràbia que encega l’amor.

divendres, 6 de novembre del 2009

Delit

Voldria tastar els teus llavis molsuts,
beure’n la sang d’una mossegada
i degustar la saliva d’aquesta llengua atrevida.
Engoliria tota la rancúnia del teu viure
per convertir-la en passió fugissera.
No et faria promeses,
ni vertaderes ni falses.
No et juraria amor etern.
Gaudiríem de l’instant ardent...
i breu.

I demà...

"El secreto de sus ojos"...

Us ho escric, possiblement, demà passat.

dijous, 5 de novembre del 2009

amistat entre sexes

..."Lo cierto es que Emilio Suárez y Cristina Martínez fueron amigos hasta el último de sus días. Cosa que nadie les perdonó jamás, porque la amistad entre hombres y mujeres es un bien imperdonable".

Ángeles Mastretta a "Mujeres de ojos grandes"

sobre les dones

"Era inútil voler atacar amb racionalitat la forta muralla de sensacions irracionals de les quals està bastida, com sabem, l'ànima femenina".

Milan Kundera, a "Amors ridículs".

dedicatòria

"Un llibre, si no el saps escriure, és el millor que pots regalar a qui vols bé".

Citat per Pere Costa a la dedicatòria d'un llibre que em va regalar.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Carta de un medico a la ministra de sanidad

(No sé si la carta s'ha publicat en una revista mèdica, om diu qui me l'ha enviat, ni si aquesta senyora és metgessa... és una reflexió al voltant de la grip A)

Señora ministra, le propongo que sea usted la primera española que se vacune contra la gripe A. De hecho, con este despropósito llamado autonomías, si se vacuna usted y toda la cartera de gente que nos gobierna en España, el grupo control sería lo suficientemente grande como para sentirnos todos más seguros.

Verá usted, le agradezco que me haya colocado a la cabeza de los grupos de riesgo y que tenga usted tantísimo interés en que no me coja la gripe.

Entiendo que usted me necesita para que el sistema de salud no se colapse; sin embargo, es una gran pena que al igual que usted se preocupa por mi salud y de repente me valore como un bien nacional, no se preocupe por mi situación laboral. La invito a que venga a ver mi contrato o el del resto de los médicos en este país. La gran mayoría trabajamos con contratos que en el resto de la Europa antigua serían una vergüenza.

Señora ministra, yo no me voy a vacunar. El virus no ha acabado de mutar y a partir de la última mutación deberían pasar seis u ocho meses para elaborar susodicha vacuna. Es decir, la vacuna que nos proponen no puede ser efectiva. En cuanto a su seguridad, ya tenemos la experiencia de vacunas para la gripe fabricadas con prisas; se usan adyuvantes peligrosos para poder poner menor cantidad de virus. Francamente, yo prefiero tener mocos tres días que sufrir un Guillain-Barré.

Señora ministra, a mí no me gusta ser un conejo de indias. El Centro de Prevención y Control de Enfermedades de la UE "espera a saber cuáles son los efectos de la vacuna en los adultos sanos para detectar posibles consecuencias adversas". Mire usted, casi que no. Prefiero que se la ponga usted y me lo cuenta.

Señora ministra, se les está marchando el asunto de las manos. Está ya más que claro que este virus, aunque muy contagioso, es muy poco agresivo y más del 95% de los casos cursa de manera leve. Se espera un máximo de 500 fallecimientos frente a los 1500 a 3000 que provoca la gripe tradicional.

Mientras tanto, usted está permitiendo un despilfarro de recursos inaceptable. Muchos hospitales en el país están siendo objeto de cambios arquitectónicos absurdos e innecesarios para prepararse para una hecatombe que ya sabemos no va a ocurrir. Se han gastado ustedes 333 millones de euros en esta pandemia de color y fantasía. La letalidad del virus es del 0.018%, francamente irrisoria.

Señora ministra, déjeme que le recuerde que la gripe A ha matado de momento a 23 personas y que tiene una tasa de incidencia de 40-50 casos por semana y 100.000 habitantes. Sin embargo, el tabaco produce en España 40.000 muertes al año y 6.000 por tabaquismo pasivo. Eso sí que es una pandemia, pero usted prefiere ignorarla. Es un tema menos atractivo y que le crearía multitud de enemigos. De los 447 muertos en las carreteras españolas en 2008, ni hablamos, que no es de su cartera.

Señora ministra, explíqueme por qué tiene usted el Tamiflú bajo custodia del ejército. La eficacia de los antivirales en esta gripe es dudosa y de cualquier manera lo único que hace es reducir en un ratito la duración de los síntomas y con efectos secundarios no despreciables. Cualquiera diría que guarda usted bajo siete llaves la cura contra el cáncer o la peste bubónica. Ponga el fármaco en las farmacias que es donde debe estar y déjese de fantasías más propias de Hollywood. Alternativamente, haga algo sobre la patente del osetalmivir y permita que lo fabriquen otras compañías farmacéuticas, así no hay agobios de restricciones.

Señora ministra, las previsiones de la Organización Mundial de la Salud ya se han patinado en ocasiones anteriores. Cuando la gripe aviar, predijeron 150 millones de muertos que al final quedaron en 262 fallecimientos. Se han vuelto a equivocar, no importa. Lo importante es parar la locura en la que estamos montados y esa, señora Jiménez, es responsabilidad suya.

Señora ministra, aquí una es una cínica por naturaleza. Demasiada gente se lleva tajada en este asunto. No sólo los fabricantes de las vacunas y los antivirus sino los que hacen las mascarillas, los de la vitamina C, los del bífidus activo, los fabricantes de ventiladores artificiales y pulsioxímetros, los de los pañuelos desechables, los productos de desinfección de manos, hasta los presos con enfermedades incurables que quieren aprovechar para marcharse a casa. Sin embargo, no me negará tampoco que la pantalla de humo les ha venido al pelo a su gobierno ahora que la crisis sigue su marcha, el desempleo tiene niveles históricos, nos suben los impuestos, sube el IRPF y baja el PIB. Una casualidad, supongo.

Señora ministra, una cosilla más. Si tengo que ver muchas más fotos suyas a media página con mirada astuta, trajes sexis y poses de modelo... ¡me va a dar algo!


Mónica Lalanda ha pasado los últimos 16 años en Inglaterra, la mayoría como médico de urgencias en Leeds (West Yorkshire). En la actualidad trabaja en la unidad de urgencias del Hospital General de Segovia, participa en varias publicaciones inglesas y también ilustra libros y revistas con viñetas médicas.

dimarts, 3 de novembre del 2009

El Lector


Kate Winslet de nou. Imparable!

Un idil·li inesperat i apassionat entre un jove i una dona. Un secret. Més d'un secret! L'Alemanya nazi... i un petit univers personal.

Basada en la novel·la "The reader" (El lector, editada per Empúries), obra semiautobiogràfica de l'escriptor alemany Bernhard Schlink, publicada l'any 1995

Revolutionary Road

Una pel·lícula frepant. Amb Kate Winslet i Leonardo DiCaprio, genials els dos. Dirigida per Sam Medes.

Sobre la vida en parella, de com projectem en l'altre... els passos endavant i enrera, la incomunicació, els desitjos i les pors ocultes... Com teniem somnis i caiem en els paranys clàssics, abandonant-los. Conduim la nostra vida o en deixem portar?

La complexitat de les relacions feta senzillesa per aquest film.

(Del llibre "Revolutionary road", de Richard Yates.

drets i deures

Tenim el dret equivocar-nos
i l'obligació de demanar perdó.
El paper buit
i la panxa plena
d’indefinibles.

Quan va començar
aquest vell rebombori
nou?

Febre

Tenies els ulls calents
de febre
de plor
de tristesa
de no saber què
...
Com jo
que no sé
si em vols o no.

La vida, demà

Em miro
la panxeta al mirall
L’amago
Intento amagar-la més
Em miro la cara
al mirall reflectida
i hi trobo ulls
encesos de vida,
espurnes de desig
que em tornen la picardia.

Després de mi no recordaries
res mes.
En lloc de la panxa
pensaries en el ventre calent
per dintre,
en la vida beguda
als meus pits,
en els petons submergits
als meus llavis.

Després de mi no hi hauria
res més
que no fos el record
de la meva ESCALFOR.

(2005, però segueix vigent)

Intimitat

"El matí, en despertar, és el moment més íntim: quan et trobes amb tu mateix."

dilluns, 2 de novembre del 2009

Col·leccionista de paraules

allau
bolero
cançonejar
delit
embruix
foc
gínjol
hipnòtic
il·lusió
joc, jugar, juguesca... JUGUEM?!
luxúria
mirada
Nerea
oasi / optimisme
piuladissa
quimeres
riure
silenci
tristesa

divendres, 4 de setembre del 2009

(sense)

La Flor de Lotus neix al fang...

la Força de l'Amor

Sóc lluna i sóc aigua.
Lluna blanca, sempre rodona,
Somrient i melancòlica
als ulls que miren.
Aigua estancada
si tu ho hi ets.
Sóc vent de tramuntana,
però al teu rostre, només brisa.
Sóc foc i sóc ràbia.
Destructora o enèrgica,
vital i suggerent
davant la teva alegria.
Explosió de colors i rialles
si et tinc a tu.

(1997)

Més sobre grips i pandèmies...

Un súper vídeo, que es titula OPERACIÓN PANDEMIA o REFLEXIONES SOBRE EL TAMIFLU, i em fa recuperar l'orgull pel periodisme:

http://www.facebook.com/profile.php?id=1758564692&ref=name#/video/video.php?v=1200802427181&ref=nf

Grips, pandèmies i alarmes innecessàries

Fins i tot els metges consideren exagerada la por a la grip nova i creuen que respon a interessos econòmics i polítics. Menys mal que els diaris s'han atrevit a recollir-ho! Se'm fa difícil d'empassar aquest servilisme cap al govern de torn (sigui quin sigui, el poder sempre és el poder) i tan poques ganes d'investigar, de trobar, de comparar, de contrastar, de descobrir... que és l'essència del periodisme.

Com diu una amiga, mentre parlem de la grip no ens mirem la butxaca...

A punt de començar l'escola, pares i mares del món, vitamineu bé els vostres fills i ocupeu-vos que no estosseguin a l'aula!, o us podeu trobar amb la mainada a casa quinze dies. Fins fa poc l'epidèmia més temuda de les escoles eren els polls...

Los médicos censuran la "alarma exagerada" creada ante la pandemia · ELPAÍS.com
Font: www.elpais.com
"Se está creando una alarma y angustia exagerada en torno a la gripe A". Así de claro y tajante es el enunciado de la nota que ayer envió la Organización Médica Colegial (OMC), que quiso contribuir a calmar a la población. ...