Anem d'un extrem a l'altre, sempre, com sempre.
A Frankfurt no em sembla passejar per una ciutat, gairebé no sento el trànsit, una multitud d'arbres aquí i allà esmorteeixen els run-run dels motors, i conductors educats per més que estiguin estressats no reposen la mà sobre el clàxon. Suposo que la majoria de les persones que circulen pel carrers -molts en bici- o seuen al tramvia tenen telèfon mòbil, i el duen, i potser fins i tot alguns l'estan utilitzant... però jo no me n'adono, no em conviden a participar de la seva vida, desconsideració que els agraeixo enormement. Els nens - que també n'hi ha- circulen dissimuladament, fins i tot hi ha estones que no els tinc presents, no se'm fan prsents. No coneixen el mot "enrenou", perquè si el coneguéssin sentirien, inevitablement, la genuina curiositat infantil de practicar-lo.
A València em reben amb gruixudes taladradores foradant l'asfalt, i un anar i venir de maquinària automobilística infernal. (Això sí, una cervesa al casc antic té una banda sonora farcida de bones melodies als altaveus del local, acompanyades de la cantarella del cambrer. Jo, ho confesso, també desgrano notes discretament, i el cambrer animós em dedica una mirada còmplice.)
La major part des qui conformem l'amalgama d'individus que viu i/o treballa per sota des Pirineus fem una fressa de mil dimonis! Potser la molèstia de les nostres fresses és el preu que hem de pagar per la nostra vitalitat.
Avui, al despatx, hauria decapitat gairebé a la totalitat dels meus companys. No aconseguia concentrar-me enmig de les seves converses telefòniques!
Finalment, com que no sé com estimen els nordeuropeus... no tinc res dir. En l'amor, juraria que són preferibles les fresses al silenci absolut. O sigui, que acabo la reflexió ben bé al contrari de l'ànim amb què l'havia iniciat. Potser perquè mentre escrivia m'he envoltat de fresses quotidianes?!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada