fred, en tots els sentits

Quan arriba el fred (perdó, la fred), sentim de forma natural la necessitat de l'abraçada comfortable. És la temperatura, baixa, que ens fa enyorar l'abraçada o és l'enyor de l'abraçada que ens fa venir fred?

quanta, quanta fressa...

Anem d'un extrem a l'altre, sempre, com sempre.

A Frankfurt no em sembla passejar per una ciutat, gairebé no sento el trànsit, una multitud d'arbres aquí i allà esmorteeixen els run-run dels motors, i conductors educats per més que estiguin estressats no reposen la mà sobre el clàxon. Suposo que la majoria de les persones que circulen pel carrers -molts en bici- o seuen al tramvia tenen telèfon mòbil, i el duen, i potser fins i tot alguns l'estan utilitzant... però jo no me n'adono, no em conviden a participar de la seva vida, desconsideració que els agraeixo enormement. Els nens - que també n'hi ha- circulen dissimuladament, fins i tot hi ha estones que no els tinc presents, no se'm fan prsents. No coneixen el mot "enrenou", perquè si el coneguéssin sentirien, inevitablement, la genuina curiositat infantil de practicar-lo.

A València em reben amb gruixudes taladradores foradant l'asfalt, i un anar i venir de maquinària automobilística infernal. (Això sí, una cervesa al casc antic té una banda sonora farcida de bones melodies als altaveus del local, acompanyades de la cantarella del cambrer. Jo, ho confesso, també desgrano notes discretament, i el cambrer animós em dedica una mirada còmplice.)

La major part des qui conformem l'amalgama d'individus que viu i/o treballa per sota des Pirineus fem una fressa de mil dimonis! Potser la molèstia de les nostres fresses és el preu que hem de pagar per la nostra vitalitat.

Avui, al despatx, hauria decapitat gairebé a la totalitat dels meus companys. No aconseguia concentrar-me enmig de les seves converses telefòniques!

Finalment, com que no sé com estimen els nordeuropeus... no tinc res dir. En l'amor, juraria que són preferibles les fresses al silenci absolut. O sigui, que acabo la reflexió ben bé al contrari de l'ànim amb què l'havia iniciat. Potser perquè mentre escrivia m'he envoltat de fresses quotidianes?!

La necessitat de la cultura per poder suportar l'oci

Extret de: "El arte de vivir", Fernando Savater. 1995

"Cuando una persona es culta menos dinero necesita para hacer unas vacaciones o pasar un día feliz. Y cuanto menos cultura posee, más derroche, más gasto, más pirotecnias se necesitan, más ritos, porque no es fácil intentar amueblar un vacío. Y el interior de nuestra conciencia, por pequeñitos que seamos, es tan infinito que por más cosas que le echemos dentro nunca se llenará. Por ello, o bien vamos creando un fermento productivo, o si intentamos llenarlo de cosas exteriores nunca será suficiente porque el pozo no tiene fondo"
(...)

Cuando se habla de los estudios humanísticos, lo que se plantea es que se está formando a gente que va a tener serios problemas para soportar su ocio. En un mundo en el que cada vez hay más gente y más tiempo es necesario crear espacios interiores para poder alejarnos los unos de los otros. Uno de los temas por los que se recurre a la droga es porque se ha convertido en la sustitución del pensamiento para quien no es capaz de pensar. O sea, que ha gente que para soportar la contingüidad de los otros tiene que tener un cierto remanso interior por donde escaparse. Y si eso no te lo da la cultura te lo tendrá que dar la química, o lo que sea, porque lo necesitas."
(...)

"No es que yo tenga nada contra lo ordenadores, que nos son muy útiles. El problema es otro: que cada vez las cosas tienen menos palabras para poder hacer uso de ellas. Es peligrosa la idea de creer que un signo escrito es lo mismo que una palabra, porque una persona no consiente tener su casa mal amueblada y siempre piensa que le falta algún chirimbolo; pero en cambio su interior lo amuebla con quinientas o seiscientas palabras creyendo que con ellas puede resolver todos los matices de la sensibilidad.

Es grave el hecho de que ya nadie le envidie las palabras a otro. Se le envidia el reloj, el coche, el ordenador-último-grito, el chalé, pero nadie envidia el que una persona tenga un mundo interior de palabras formidable, ni dice: "Me gustaría tener ese mundo de palabras y voy a intentarlo".

Además, no cuesta dinero. La idea de que la máquina tenga que estar encendida porque uno está apagado es lo que estamos viendo a nuestro alrededor; gente que tiene algo encendido porque está desenchufado."
(...)

"De modo que a mi me parece que esa puede ser una función educativa que no se debería abandonar. No el buscar cosas sublimes, sino simplemente empezar a pensar que vamos a ser muchísima más gente el siglo próximo, que vamos a tener muchos momentos de ocio, cada vez más, que el gasto del ocio es un gran negocio para muchos, pero es también lo que se convertirá en insoportable para muchas familias que tendrán que correr para ganar más y por tanto trabajar doblemente para seguir ganando porque nunca será suficiente.
(...)

"La educación debería dar esas claves de que el mundo interior tiene que ir acumulando su propia riqueza"

La caducitat del futur

De petits, somiem en fer-nos grans. Desitgem entrar al món dels adults, poder gaudir d'allò que sembla reservat només als més grans. Celebrem els anys, com si cada dotze mesos ens acostéssim més a la nostra felicitat! Aprenem, estudiem per a convertir-nos (ens diuen) en homes i dones de profit, per llaurar-nos un futur.

Perseguim promeses. Les que ens fan aquests mateixos adults, els que nosaltres estimem dia a dia. I confiem en ells. Confiem en la vida. I, de retruc, confiem en el futur.

A l'adolescència, aquesta època de la nostra vida on tant valorem la immediatesa, on el demà és massa lluny, on un "potser" pot voler dir "mai"..., perseguim viure al dia. Potser aquesta fase, on la planificació és amiga esquerpa i la improvització reina, és veritablement la més pura. Podria ésser que l'etapa que els adults (pares i mestres) viuen com un mal necessari pel creixement, per l'evolució, per la consolidació, fos realment l'única etapa lúcida de l'ésser humà?

A mida que anem creixent, i posem seny, tornem a posar les nostres mires en el futur, en el que ha de venir, en el que ha de perdurar... "Posem seny", he dit. Ens tornem porucs, i necessitem valors (aparentment) sòlids... Perseguim seguretats.

Analitzem, repensem, sospesem cada acció segons les seves conseqüències futures. Ens atrevim a imaginar què passarà en el futur, aquest temps incert que encara no ha arribat i que ens vol sorprendre, malgrat els nostres esforços per acotar-lo, per dibuixar-li els límits. El futur és rebel!

Dedicatòries als llibres que són promeses de futur, com si no en tinguéssim prou amb l'avui, ara i aquí. NO en tenim prou. Necessitem, desitgem, perseguim la certesa que allò perdurarà: no n'hi ha prou amb què ara sentis això, m'has d'assegurar que demà també, i demà passat... i sempre. No hi ha declaració que no acabi amb un "per sempre", ni amorosa, ni professional, ni electoral, ...

Si ens casem/aparellem formalment, no diem només "t'estimo", hem de dir "t'estimaré sempre". Si obrim un compte d'estalvi hem de prometre que no usarem aquells diners durant... un, dos, cinc anys? Si signem un contracte volem garanties d'estabilitat. Sempre. Per sempre. O sigui, per tant temps com sigui possible...

La vida, el dia a dia, és material fungible. La vida es va consumint mentre es va vivint. La vida es gasta. I es renova. El futur que perseguim té data de caducitat.

(Continuarà)

Avançant...

La qüestió és fer dos passos endavant, així quan en fas un enrere... el saldo encara és positiu.

Informació al voltant de temes de criança natural

Viure en família va ésser una revista pionera, que vaig conèixer durant el meu primer embaràs i en la que he tingut la SORT de col·laborar des dels seus inicis (i dirigir-la durant un temps). Proporciona als pares molta informació de temes variats en salut, criança natural, educació, etc. Molt útil per a totes aquelles famílies que es plantegen una criança de qualitat, amb salut física i emocional.

Crianza natural és la germana petita, va néixer quan el "Viure" s'havia consolidat, i és en castellà.

Crianzanatural.com és l'espai web d'una col·laboradora on s'hi troben informacions i productes relacionades amb aquesta opció.

Bon profit!

bones dones?

Les dones bones van al cel. Les dolentes, a tot arreu.